Gerard Salvat Raull

L'AUTOR

Gerard Salvat i Raull (Alforja, 1944) és el fruit de la mescla amorosa d’una noia pagesa de casa bona -vinguda a menys- i d’un soldat voluntari a la Columna Durruti -vingut recentment de França, després d'un exili de quasi quatre anys. I que, malgrat les adverses circumstàncies de l’època va créixer i, al cap de disset anys s’interessà per la llengua i la cultura catalana que, clandestinament i a l’entorn del seu foc a terra, en les llargues vesprades de l’hivern, explicava el Josep Fusté, un pagès autodidacta. Qui li ho havia de dir que, entre altres coses molt més importants, ara doni nom a les escoles públiques de la vila.

Precisament, quan el Gerard va sentir el que deia el Josep (i com ho deia!), va passar pel sedàs tot el que li havien dit a l’escola franquista, -excepte les matemàtiques- i es feu una nova escala de valors. Aquesta però, encara no l’ha acabada ja que la vida li va ensenyant, a base de poques veritats constatables quines són i on s’amaguen les moltes mentides inventades.

fuste

La literatura podia ser una bona eina i, per això, el Josep Fusté, a més d’explicar-los l’apòstrof i els pronoms febles, els feia fer redaccions al Gerard i als seus amics i els estimulava la ment amb concursos. En un d’aquests, al jurat del qual hi havia el Xavier Amorós, i en el que ell va guanyar el primer premi, aquest li va recomanar que es dediqués a escriure: “que ho feia molt bé”.

La frase se li va quedar gravada però va anar sempre tan atabalat i sobre ocupat que mai no en trobava el moment. En retornar de la “mili”, on havia acabat el batxillerat a l’hora que havia fet un curset per a accedir a la banca ja que a la terra solament, no l’hi veia futur, es presentà a unes oposicions molt renyides per a accedir al Banc Exterior de España (15 places entre 212 opositors) i una va ser per a ell. Pensava que el sector bancari, que era dels pocs en aquells anys que feia l’horari intensiu, li interessava perquè li permetria seguir vivint al poble i ajudar a la família en el manteniment del patrimoni pagès de tota la vida. Al mateix temps, li semblava molt interessant poder compaginar la gestió d’una feina especialitzada com era el sistema de pagaments i cobraments de les operacions del comerç exterior amb seguir tenint el contacte de sempre amb la natura. Als matins al sector terciari en el banc líder llavors en aquest tema, i a les tardes al primari, al conreu de l’avellaner. També li era interessant poder tenir converses amb directius o càrrecs importants d’empreses exportadores d’una ciutat tan emprenedora com és Reus. Així les considerava i, a més, també profitoses però, no més que complementàries de les més seques però també, segurament, més sinceres de la gent del poble. No en valorava les unes per sobre les altres, era la mescla d’ambdues el que considerava que l’enriquia interiorment.

Activista social i polític, amb l’arribada de la democràcia va ser regidor de l’ajuntament d’Alforja i conseller comarcal, a la comarca del Baix Camp, pel PSC; delegat sindical per la UGT a l’oficina bancària de Reus i president de diferents entitats: de la Creu Roja, també a Reus, i de l’Ateneu Cultural Josep Taverna i la Cooperativa Agrícola, a Alforja. També va ser al Secretariat de la Unió de Pagesos i a l’Associació de Pares, a Alforja. Recorda amb especial emoció la seva etapa als Amics d’Alforja, a cavall entre el franquisme i la democràcia i, especialment, la seva contribució en l’organització, l‘any 1975, encara amb Franco viu, del cicle de conferències anomenat “Les Terceres Vies a Europa”, que no m’estendré a explicar perquè seria massa llarg i que podreu trobar a la Wikipèdia però si que cal dir que, originàriament es van celebrar a Barcelona i, després, només al Centre de Lectura de Reus i als Amics d’Alforja del seu poble. Malaguanyats “Amics”..., a vegades pensa.

No he dit res de que està casat amb la Montserrat Rull ni que tenen tres fills i quatre néts ni de que fa uns trenta anys, amb ella, varen emprendre una empresa artesanal de melmelades que tot i encara ser petita en dimensió s’ha fet molt gran en qualitat i, el que és més bo, aquesta se li ha reconegut que és el més difícil, internacionalment. No n’ampliaré detalls que no és el lloc però sí que ho havia de citar per a fer més comprensible que l’etapa d’escriptor hagués d’esperar a que es pre jubilés del banc.

Es va estrenar amb la novel·la “El Pas de Mahoma”, el 2006; després vingué el recull de poemes “Poesies per a ben Pair”, el 2010; seguí amb “L’Àngel del Fracàs” el 2012, una novel·la històrica sobre la vida del seu pare voluntari a la Columna Durruti, que ja he citat al començament i, la darrera, “NIET, el no de Vasili Arkhipov que va salvar la meva vida..., (i la teva)” que va publicar en català i castellà el 2017 i que finalment ara en treu les traduccions al rus i a l’anglès i unes segones edicions actualitzades del català i del castellà. De tot això, més amunt hi ha les ressenyes de cada qual per si voleu saber millor de què va, i els llibres per si voleu saber que diuen.

Tot això és el passat, els 77, que ja ha fet, també, però la vida segueix i ara està treballant amb la mateixa passió de sempre per dintre i per fora d’aquests forats. A saber què en traurà, ja que el que no podrà o no sabrà treure no ho sabrà ni ell, ni ho sabrem cap de nosaltres..., a no ser que deixi alguna pista que porti a algun successor al desllorigador, o a una petita o gran veritat.

Galleta

Cookies

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis.

Avis de Cookies